dilluns, 13 de gener del 2014

L’únic camí és votar

Publicat el 8/1/14 a la Revista Esguard (iPad/Android)

El govern espanyol insisteix que la consulta no se celebrarà, i la líder del PP català, Alícia Sánchez Camacho, fins i tot adverteix que els seus alcaldes (es compten amb els dits de les mans, tot s’ha de dir) no cediran dades per elaborar cap cens ni padró. El PSC-PSOE, per la seva banda, celebra reunions i crea comitès de coordinació com si es tractés de l’AMPA de l’escola: els nens no poden prendre decisions i els pares decideixen per ells. 
Sortosament, el president Mas ha deixat clar un cop més, a la seva primera compareixença de l’any davant els mitjans de comunicació, que ell convocarà la consulta per al dia 9 de novembre, complint l’acord dels gairebé dos terços del Parlament. Els pals a les rodes es multiplicaran, però cada dia que passa queda més clar que només hi ha un camí per resoldre l’encaix de Catalunya a Europa i al món: les urnes. 

Bons propòsits

Publicat el 1/1/14 a la Revista Esguard (iPad/Android)

Fer esport. Trucar aquell amic que fa temps que no veiem. Deixar de fumar. Tornar aquell llibre que voldríem conservar. Baixar de pes. Tornar a París. Votar. Visitar els pares més sovint. Menjar sa. Complir els terminis. Llegir més. Sortir a córrer. No parlar de política als sopars familiars. Canviar-me les ulleres. Apuntar-te al gimnàs. Dir “t’estimo” més sovint. Permetre’m un caprici. Dialogar. Pujar la muntanya. Estudiar un idioma. Jugar amb els nens. Anar al teatre. Comprar-li flors. 
L’any nou és una ocasió propícia per plantejar-nos nous propòsits. Diuen que la clau és no  intentar canviar el món en un dia, sinó anar pas a pas. Els propòsits d’any nou no són un esprint, sinó una marató. Triem dos o tres propòsits, i aquest cop… complim-los!

La democràcia és la resposta

Publicat el 18/12/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)


Moltes vegades hem repetit que en el procés d’autodeterminació que està transitant Catalunya, la gent va per davant i els polítics intenten no perdre el tren, a empentes i rodolons. Aquest cop, però, hem d’admetre que els dirigents dels partits signants de l’acord per a la consulta sí que han estat a l’alçada, tot assolint un acord satisfactori per a totes les parts (amb renúncies i transaccions) que ha donat un impuls renovat al procés. Ara comença una nova etapa, molt dura, que mostrarà la cara més amarga de l’unionisme espanyolista, però és innegable que una nova onada d’il·lusió ha recorregut el país de nord a sud i d’est a oest, insuflant noves forces a l’independentisme. No sabem si la consulta arribarà celebrar-se (cada dia veig més probable que sí que es farà) però la part positiva, afirmativa i esperançadora és de la banda dels independentistes. Les negacions, les amenaces i les pors són patrimoni de l’unionisme. Fins i tot des del punt de vista mnemotècnic, serà molt fàcil fer campanya pel doble SI, perquè només cal recordar als votants que hauran de marcar les dues caselles del SI. Els partidaris del no, en totes les seves variants (els del no, i els del si-no) ho tenen més complicat. Tot i que el govern espanyol i el principal partit de l’oposició torpedinaran per activa i per passiva el procés, però no podran aturar-lo, perquè davant del dubte, la democràcia és la resposta.

La pregunta

Publicat el 11/12/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

El sainet de la pregunta acabarà (sortosament) ben aviat. Els mateixos que demanaven que la cadena humana de l’11 de setembre no fos una via catalana “per la independència”, amb el suposat objectiu de fer-la més inclusiva, ara reclamen una pregunta que no sigui “per la independència”, per fer la consulta més inclusiva. El parany és tan evident com pueril. Per la Diada, l’ANC (i el milió i mig de catalans que van agafar-se les mans de nord a sud) no van perdre-hi ni cinc minuts, van manifestar-se “per la independència” i els resultats van ser tan contundents com les enquestes d’opinió que demostren un cop i un altre que hi ha un majoria superior al 50 per cent favorable a la independència (fins i tot a Barcelona i la seva àrea metropolitana), la quan cosa vol dir que en una consulta (on no es comptabilitza l’abstenció) els vots pel SI poden superar el 75 per cent.
Ara, el parany és plantat per segon cop, i pels mateixos personatges, amb l’esperança que aquest cop sí que mossegarem l’ham. No ho farem. La pregunta més inclusiva de totes és la que pregunti “per la independència” de Catalunya, sense embuts, amb una resposta binària, perquè inclou absolutament tothom: els que volen la independència (que podran votar SI), els que no la volen, siguin unionistes, federalistes, confederalistes o esperantistes (que podran votar NO), i els que es quedaran a casa sigui quina sigui la pregunta.

La tercera via

Publicat el 4/12/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

Molts incauts que encara creuen en els contes de fades han caigut darrerament en un parany fomentat per certa premsa i certs poders fàctics, anomenat Tercera Via. Segons aquesta teoria, entre una Catalunya independent i la Catalunya autonòmica d’avui, hi hauria una tercera opció, una mena de terme mig de contingut incert, que va des de la federació fins la confederació, sempre en el marc d’una Espanya que d’un dia per l’altre descobriria la seva faceta més democràtica i acceptaria sense reserves tots els fets diferencials culturals i econòmics dels catalans.
Sortosament, ens podrem estalviar les discussions sobre el contingut d’aquesta tercera via, perquè el govern espanyols ens l’ha presentada ahir en forma d’informe de la Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas. És un document de més de 700 pàgines que descriu fil per randa quin és el futur que ens espera si no arribem a bon port amb el procés cap a la independència. Qui es pensi que ens quedarem com estem ara, comet una ingenuïtat temerària. L’alternativa a la independència és una recentralització ferotge, que l’informe CORA no amaga. Un exemple de la intencionalitat ideològica de les mesures proposades per “racionalitzar l’administració”, és que dedica pàgines i pàgines a detallar els organismes i institucions autonòmiques que s’han de suprimir i els serveis que s’han de centralitzar, però la paraula “Diputación” només s’esmenta una vegada en les més de 700 pàgines. 

No hi ha dubte que la segona via (la situació actual) desapareixerà ben aviat. Ens toca a nosaltres decidir-nos per la primera via o per la tercera, la de l’informe CORA.

Països Catalans

Publicat el 27/11/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

Sembla mentida que un títol com el d’aquest comentari editorial sigui gairebé revolucionari en aquest segle XXI. Tants esforços de correcció política i d’evitar ferir susceptibilitats ens han portat, a la pràctica, a renegar d’una realitat cultural, lingüística i emocional que ens uneix i ens configura com a col·lectivitat. Hem acabat acceptant unes fronteres autonòmiques i estatals que no respecten la nostra història compartida, i qui dia passa any empeny. La realitat, però, és molt tossuda i sempre acaba imposant-se. Per això, la conversa entre Txe Arana i Franca Masu és una alenada d’aire fresc. Una catalana de Sardenya que ens recorda que, com deia Josep Pla, el nostre país és aquell on, quan diem “bon dia”, ens responen “bon dia”.
Catalunya és ben a prop d’aconseguir la seva plenitud nacional i fóra bo que des del dia següent a esdevenir un nou estat d’Europa, treballem de valent per aprofundir els vincles amb la resta dels Països Catalans.

Passió pels detalls

Publicat el 20/11/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

Des del primer número de l’Esguard, quan ens plantegem amb Màrius Serra, Matthew Tree, Txe Arana i Toni Aira, els futurs protagonistes de les seves converses, que són portada de la revista setmana a setmana, sempre ens repetim que no només hem de convidar personatges famosos i mediàtics, sinó alhora servir d’altaveu de persones i projectes encara poc coneguts, però amb un potencial elevat de fer una aportació notable a la societat. És exactament el cas d’aquesta setmana. Segurament pocs lectors sabran qui és Francesc Sistach, i molts es preguntaran perquè mereix una portada de l’Esguard. Sistach és només la cara visible d’un projecte que quan ens el va descobrir el nostre amic Jordi Iparaguirre van tenir claríssim que havia de ser a l’Esguard: una iniciativa empresarial destinada a brindar oportunitats laborals a les persones amb autisme. “Sempre parlem del que no poden fer. A nosaltres ens agrada parlar del que sí que poden fer”, resumeix Sistach. Les empreses (i el país en general) es poden beneficiar, i molt, de la “passió pels detalls” dels autistes que ell descriu en la seva conversa amb Matthew Tree, i el projecte que avui és portada de la nostra revista contribueix a canalitzar aquest talent i posar-lo en valor.
Totes les converses de l’Esguard són molt interessants, però la d’aquesta setmana us la recomano especialment. Som un país molt potent, i iniciatives com aquesta ens omplen d’esperança de cara al futur col·lectiu que estem construint entre tots.