Vivim atrapats entre dues realitats que ens han agafat una mà cadascuna i ens estiren sense compassió. D’una banda, la realitat nacional d’un país que ha decidit fer-se gran i fer-se amo dels seus propis destins, per la qual cosa ha emprès un camí sense retorn ple de dificultats i d’entrebancs, però que ha de portar indefectiblement cap a la llibertat nacional. D’una altra, una crisi econòmica ferotge ens obliga a atendre les necessitats del dia a dia i ens provoca contradiccions. Ens mirem al mirall i ens preguntem quin sentit té insistir en una consulta o una declaració d’independència quan hem de tancar sales d’hospitals, reduir salaris dels funcionaris, empetitir els mitjans de comunicació públics, etcètera. Ja sabem que són dues cares de la mateixa moneda, que les retallades s’acabaran ràpidament quan puguem disposar de tot l’esforç fiscal dels catalans (més de 30.000 milions l’any passat, dels quals només en van retornar 19.000), però es fa molt difícil el dia a dia en una situació d’emergència com l’actual, que ha reduït l’autogovern a la gestió de la misèria. I tanmateix hem de ser pacients, per més que de vegades els nostres líders ens desesperin i ens sembli que perden el nord. Estan –estem– complint amb les etapes necessàries del procés que ens assegurin que arribem a bon port en condicions. Ens esperen un mesos molt durs per davant, però ens en sortirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada