Setmana extra

Publicat el 31/10/2012 a la revista Esguard

Ja us ho vam explicar a l’editorial del primer número. L’Esguard presenta un menú molt senzill i directe: Aquesta editorial, el tema de la setmana, una mica d’opinió, una entrevista en profunditat, coses, persones, i les meravelloses imatges del nostre home a Nova York, Sion Fullana. En aquest esquema, els paper de l’auca estan ben repartits: Màrius Serra, Txe Arana, Matthew Tree i Toni Aira fan torns per oferir-nos cada setmana una conversa directa amb personalitats de la cultura, l’espectacle, la societat civil i la política. Els nostres 12 columinstes també s’alternen de tres en tres per cobrir cada setmana del mes amb opinions variades i sense concessions.

El calendari és capriciós, però, i hi ha mesos —com aquest octubre— de cinc setmanes. Evidentment, aquesta eventualitat no és pas una sorpresa per als que fem l’Esguard, i de bon començament hem previst cobrir la setmana extra dels mesos de cinc dimecres amb un entrevistador i tres opinadors convidats, que ens aportin una alenada d’aire fresc que ens alluny de la rutina.

Us haig de fer una confessió. He estat jo mateix el primer d’aprofitar-me d’aquesta circumstància, i m’he tret el cuc de fer l’entrevista d’aquesta setmana, a un pensador que admiro profundament, el professor Francesc Cabana. Des de fa més de 30 anys ens regala una master class des de la seva columna setmanal al diari El Punt Avui, i amb llibres que són de lectura obligada per entendre el passat, el present i el futur d’aquest país. Us prometo que no tornarà a succeïr. El proper entrevistador convidat serà una agradable sorpresa!

Pel que fa als columnistes convidats, és un honor i un plaer comptar amb la Teresa Turiera, una de les periodistes que més sap d’economia, innovació i noves tecnologies en aquest país, i una de les ànimes d’Infonomia. També hem volgut comptar amb una visió clara i oberta del món de l’esport, de la mà d’Arnau Miró, directiu de la Plataforma Pro Seleccions i de la Federació Catalana de Rugbi. Finalment, una jove periodista amb un criteri ampli i unes conviccions profundes que no combreguen amb l’establishment ni amb les idees que ara són mainstream, ens ofereix un relat que cal llegir entre línies per copsar el seu sentit profund. Tres columnistes convidats que deixen el llistó molt alt que ocupi el seu lloc la propera vegada que ens topem amb un mes de cinc setmanes.

Seguim!

Prou de distraccions

Publicat el 24/10/2012 a la revista Esguard

Ja han passat les eleccions gallegues i basques, i també Escòcia ha arribat a un acord amb Londres, i a Flandes els independentistes van guanyar còmodament les municipals, i al Quebec els sobiranistes van tornar al poder. Cal observar els casos esmentats i treure’n conclusions i experiències (de fet, és per aquest motiu que en aquest número de l’Esguard dediquem la secció La Setmana a les eleccions basques i gallegues), però immediatament després, ens convé concentrar-se en el que ens juguem el 25N, que no és poca cosa. Prou de distraccions. Comencem a mirar amb lupa les propostes de cada candidat, i estudiem amb deteniment quina és la posició de cadascú sobre el procés d’independència de Catalunya (que ja és inexorable, només és qüestió de saber qui ens hi pot dur el més aviat possible, amb més garanties i amb els menors entrebancs possibles). A la política catalana s’ha dibuixant un eix perpendicular a l’habitual eix esquerra-dreta: Una línia que separa els unionistes dels separatistes. Per més que alguns partits s’entestin a intentar regirar aquest eix fins a col·locar-lo en paral·lel a l’esquerra-dreta, en aquesta ocasió els ciutadans tenim clar que l’elecció del 25N és un referèndum avant la lettre. Ens contarem les costelles i sabrem quants ciutadans se situen d’una banda o de l’altra de l’eix dependència-independència. Ens esperen unes setmanes apassionants i des de l’Esguard intentarem aportar-vos una aproximació fresca i diferent. Som-hi!

Abans d’acabar, deixeu-me que us convidi a un experiment molt interessant de la gent de Twittalk, una plataforma innovadora per a fer entrevistes mitjançant Twitter. El proper dilluns 29 hi seré responent preguntes i piulades sobre les xarxes socials i els mitjans digitals. Si un engresqueu, podeu participar-hi des d’ara mateix: http://www.twittalk.net/interviews/germa-capdevila

Cameron i Rajoy

Publicat el 17/10/2012 a la revista Esguard

Les comparacions són odioses, però de vegades són inevitables. El destí, que és molt cruel, ha volgut que el mateix dia que el govern britànic signava un acord amb Escòcia per convocar un referèndum d’autodeterminació, el govern espanyol reiterés per boca del seu ministre de Justícia que no hi hauria cap pacte amb Catalunya per autoritzar la consulta. Fins i tot va córrer la brama d’un enduriment del Codi Penal per castigar durament la convocatòria de referèndums al marge del govern espanyol.

Tant Cameron com Rajoy s’oposen ferventment a la partició dels seus estats. Faran tot el que estigui a les seves mans per impedir una secessió, i intentaran convèncer els seus ciutadans de les bondats de romandre units. Malauradament, les similituds s’acaben aquí. La profunda tradició democràtica britànica marca uns límits molts precisos que en el cas espanyol són senzillament inexistents. Per això, mentre Cameron declara que “no es pot mantenir un poble dins del Regne Unit contra la seva voluntat”, Rajoy amenaça que “fora d’Espanya d’està condemnat al no res”. A la Gran Bretanya, la democràcia i la voluntat popular estan per sobre de qualsevol interès polític. A Espanya, per interès polític tot s’hi val.

La constitució espanyola no contempla cap procediment per a la secessió d’un territori, és cert, però tampoc no ho contempla la legislació britànica. S’ha hagut de negociar i establir un marc legal nou i específic per poder convocar el referèndum escocès. I s’ha fet per una raó molt senzilla: la sobirania popular expressada democràticament a les urnes està per sobre de qualsevol cotilla legal. Per la mateixa raó, la Unió Europea haurà de definir una normativa per resoldre l’aparició de nous estats dins de les seves fronteres. No està previst enlloc, com no estava prevista la aparició d’una nova Alemanya en 1990, però els principis democràtics prevaldran sobre qualsevol intents de veto, que implicaria expulsar milions de ciutadans europeus de la Unió.

Un mes de vertigen

Publicat el 10/10/2012 a la revista Esguard

Els que tenim una certa edat —i a més a més som una mica frikis— recordem quan el Capità Kirk, des del pont de comandaments, ordenava al Sr. Sulu accelerar a hipervelocitat (o velocitat warp). Aleshores la USS Enterprise es transformava en un raig de llum i despareixia ràpidament de la pantalla del televisor, deixant-nos amb una sensació de vertigen trepidant.

Una impressió que es reprodueix al nostre país a partir de la manifestació de l’11 de setembre, quan el poble bolcat als carrers de Barcelona sembla haver indicat als seus líders polítics i socials que ha arribat l’hora de passar el procés d’independència a velocitat warp. Mai a la història recent de Catalunya no havien passat tantes coses en tan poc temps. Diumenge passat, per evitar que la tensió no decaigui, 100.000 catalans es van encarregar de recordar quins són els seus anhels de llibertat, al Camp Nou, al minut 17.14 de cada part del clàssic Barça-Madrid. Un altre cop, un fet sense precedents que per a nosaltres mereix ser el tema de la setmana.

La mateixa sensació de vertigen la tenim també els impulsors de la revista Esguard. Des de la nostra aparició, l’11 de setembre, la rebuda i la resposta dels lectors ha estat formidable. En només quatre números hem assolit —i superat— la xifra de subscriptors que ens havíem marcat per a finals d’any. Però no són els milers de lectors que cada setmana descarreguen l’Esguard al seu iPad els que més ens entusiasmen —que també— sinó una dada molt reveladora: el 88 per cent dels lectors llegeixen el 100 per cent de la revista, des de la portada fins als crèdits del final. Ens omple d’orgull que els continguts que us oferim us agradin. Valorem el feedback que ens feu arribar per correu electrònic i per les xarxes socials. 

Estem gaudint molt amb tots dos processos: Aquest moment clau per al país, que aviat podrà decidir el seu futur de forma democràtica i pacífica, per una banda, i en el nostre àmbit més reduït, per l’altra, amb aquesta experiència que marca un camí d’esperança per als mitjans de comunicació. De vegades ens assalten les ganes de saber com serà el futur i voldríem exclamar: “Scotty, teletransporta’ns!”

L’exemple de l’Anna

Publicat el 03/10/2012 a la revista Esguard

Estem en un moment clau per al futur del nostre país. Ens cal avançar amb decisió cap a un horitzó de llibertats, però per aconseguir el que ens proposem ens cal confiança en nosaltres mateixos, en les nostres capacitats. Ens diran no és possible, que les dificultats són enormes, que no ens en sortirem. Voldran convèncer-nos que és millor que ens quedem com estem, que evitem aventures plenes d’incerteses que no ens aportaran més que frustracions.

Per això ens va agradat tant la història de l’Anna Vives. Una jove que ha vençut tots els prejudicis i va tirar endavant la seva idea, abandonant les cotilles que la societat reserva a les persones amb capacitats diferents. Després d’intentar guanyar-se la vida amb una feina en un supermercat que només va aprofundir les seves frustracions, l’Anna va decidir perseguir el seu somni. Amb el suport de la seva família, va crear una tipografia que expressa la seva manera de veure el món. L’Anna està vivint la seva aventura, i és tot un exemple de superació. 

Hem volgut demostrar que la feina de l’Anna és una bona feina, que ha creat una tipografia útil i pràctica. Per això, tots els titulars d’aquest número de l’Esguard estàn fets amb la seva tipografia, que ha volgut cedir-nos gentilment. A la secció Persones trobareu un perfil de l’Anna i de la seva aventura personal. No deixeu de llegir-la.

Admirem l’exemple que l’Anna ens dóna a tots plegats, com a persones i com a país. No ens conformem amb un futur sense esperances. Tenim un somni a tocar, i l’aconseguirem. Com l’Anna.