dimecres, 30 de gener del 2013
dimecres, 23 de gener del 2013
La capsa de Pandora
El gir inesperat en el Cas Bárcenas --l’ex-tresorer del PP va fer servir l’amnistia fiscal orquestrada pel seu propi partit per legalitzar 10 milions d’euros dipositats a Suïssa--
en cap cas ens ha de servir als catalans per justificar els casos de corrupció a casa nostra o per deixar d’exigir responsabilitats. Un dels aspectes més preocupants de la campanya d’intoxicació que ve d’Espanya és que serveix molt culpables per ocultar els casos reals enmig d’un reguitzell d’acusacions infundades.
Dit això, el perill d’obrir la Capsa de Pandora i deixar anar els dimonis, és que un d’ells pot atacar-te a tu, deuen pensar els estrategues que va idear l’esmentada campanya d’intoxicació pensada per influir en les eleccions catalanes i entorpir el procés sobiranista. El que veurem en les properes setmanes i mesos és fins a quin punt un govern amb majoria absoluta, en connivència amb un sistema judicial cooptat pel poder polític, és capaç de fer tornar els dimonis a la capsa i tancar-la amb clau un altre cop.
El Cas Bárcenas respon als paràmetres clàssics de la corrupció política però també a dinàmiques internes del poder dins i fora del PP. Ara toca esperar fins on arribarà el procés judicial i fins a quin punt l’ex-tresorer del PP està disposat a revelar els secrets que guarda sota clau per protegir el seu futur i esquivar una condemna. No és casual que després de greus escàndols de corrupció, el fosc personatge mantingués un despatx a la seu del partit, fins fa pocs dies.
Arribarem a veure Bárcenas com assessor d’una empresa de serveis públics privatitzada? De més verdes en maduren...
dimecres, 16 de gener del 2013
Negre sobre blanc
La Declaració de Sobirania és un acte emanat del Parlament sense valor jurídic, però molt important per establir les bases del procés d’autodeterminació que tard o d’hora necessitarà d’empara internacional, quan el bloqueig espanyol sigui definitiu. Intentar que els 107 diputats que representen partits que incorporen el dret a decidir en els programes electorals amb els quals van resultat electes és molt important, però no és una condició sine qua non per a la seva aprovació. És evident que una imatge del 80 per cent del Parlament votant la resolució és més potent que un 60, però que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc: El que importa de veritat és aprovat la Declaració per majoria. Això és el que reflectirà la premsa internacional i l’input que rebran les cancelleries de les principals potències. Els PSC sembla ignorar la voluntat majoritària del poble català, que ha decidit passar pantalla i abandonar els intents de regenerar Espanya i reformar-la per adaptar-la a les pretensions catalanes. Propugnar al 2013 una reforma constitucional i un estat federal és una imatge del passat, de l’últim quart del segle XX, quan Catalunya va donar tot de si per intentar un encaix impossible amb Espanya. Més enllà d’estar a favor o en contra de la separació, el socialisme català hauria de situar-se d’una manera rotunda a favor del dret a decidir. És tracta de reconèixer Catalunya com a subjecte polític de sobirania, més enllà del que decideixi sobre el seu futur. Ara es tracta de posar negre sobre blanc: O sobiranisme o unionisme, no hi ha grisos possibles.
D’altra banda, no oblidem que és només el primer pas d’un llarg procés. Un procés que es fa molt feixuc per als que l’han de liderar. Els ciutadans haurem d’estar amatents i esperonar-los per tal que no perdin el nord.
dimecres, 9 de gener del 2013
Un tren cap a un país millor
Mariano Rajoy i Felip de Borbó van protagonitzar a Girona i Figueres una inauguració digna de l’alcalde Quimby dels Simpson: Van arribar en tren, van tallar les cintes i van tornar a pujar al tren, sense ni tan sols sortir de l’estació, tot evitant haver de fer front a les protestes ciutadanes que els esperaven de portes enfora.
L’arribada del TGV a Girona i Figueres són un bon exemple de com es tractada Catalunya: Una obra feta amb dècades de retard, amb maltractament dels veïns afectats per les obres, i amb una llista de promeses incomplides que ocuparia tota la memòria d’aquesta tauleta. En el cas concret de la capital de Gironès, d’una obra planificada en tres etapes, només se n’haurà executat una, i les altres dues (que inclouen la reconstrucció del Parc Central i la desaparició del viaducte del tren convencional que parteix la ciutat en dos), queden suspeses sine die.
És evident, però, que la connexió d’alta velocitat entre algunes de les principals ciutats del país (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Figueres, Perpinyà) és una bona notícia, però quan fem zoom descobrim molts punts foscos. Tarifes i freqüències estan dissenyades des de Madrid amb l’únic propòsit de fomentar la macrocefàlia de l’Estat. Els treballadors, els autònoms i els petits empresaris que fan mans i mànigues per arribar a finals de mes, hauran de continuar fent servir un tren convencional atrotinat que triga mitja hora més que fa vint anys.
La crisi no ha aturat el pla implacable de l’Estat de connectar totes les capitals de província amb la capital del regne, una idea que respons a motivacions purament polítiques i que no resisteix cap anàlisi econòmica, de rendibilitat o de necessitat. Enguany es destinaran més del 70 per cent del pressupost en obres públiques al TGV, més de 1.000 milions, i menys de 80 milions per al manteniment (que no pas millora) del servei de rodalies de Barcelona. Alhora que hi ha línies de TGV que fan servir menys de 10 passatgers diaris, les Rodalies transporten 400.000 persones cada dia. Mentre que a França la taxa d’utilització de l’alta velocitat ferroviària és del 90 per cent, a Espanya no arriba al 10 per cent.
Com una broma del destí, el mateix dia que s’inaugurava el TGV, i que Rodrigo Rato estrenava despatx a Telefonica, l’Audiència Nacional espanyola citava a declarar Bibiana Ballbé i Jair Domínguez pel Bestiari Il·lustrat. Potser no veuen un patró en tot plegat, però jo sí. Afanyem-nos a agafar un TGV que ens dugui cap a la llibertat. És urgent!
dimecres, 2 de gener del 2013
Benvinguts androides!
Els que fem l’Esguard setmana a setmana esperàvem aquest dia amb molta il·lusió. Vam preparar la sortida de la revista l’11 de setembre de 2012 durant molts mesos, per assegurar-nos que érem capaços d’oferir una publicació de qualitat. Des del mateix 12 de setembre vam posar-nos a treballar en la versió Android de l’Esguard, i vam prometre que encetaríem el 2013 amb l’app disponible a la botiga Google Play. Des d’aquest número 17 d’avui, duplicarem l’audiència potencial de lectors, amb versions de la revista per a iPad 2, iPad Retina i Android. Fins a 291 models de tauletes amb sistema operatiu Android podran gaudir gratuïtament de la primera revista catalana pensada exclusivament per a tauletes. A partir de la setmana vinent, anirem penjant l’edició de la setmana i una de les anteriors, de manera de posar a disposició dels usuaris d’Android, de mica en mica, els números 1 a 16 de l’Esguard. Durant tots aquests mesos, molta gent ens han demanat l’Esguard per Android a través de les xarxes socials amb insistència. Els volem agrair la paciència, i esperem no defraudar les seves expectatives. Bon any 2013!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)