La Declaració de Sobirania és un acte emanat del Parlament sense valor jurídic, però molt important per establir les bases del procés d’autodeterminació que tard o d’hora necessitarà d’empara internacional, quan el bloqueig espanyol sigui definitiu. Intentar que els 107 diputats que representen partits que incorporen el dret a decidir en els programes electorals amb els quals van resultat electes és molt important, però no és una condició sine qua non per a la seva aprovació. És evident que una imatge del 80 per cent del Parlament votant la resolució és més potent que un 60, però que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc: El que importa de veritat és aprovat la Declaració per majoria. Això és el que reflectirà la premsa internacional i l’input que rebran les cancelleries de les principals potències. Els PSC sembla ignorar la voluntat majoritària del poble català, que ha decidit passar pantalla i abandonar els intents de regenerar Espanya i reformar-la per adaptar-la a les pretensions catalanes. Propugnar al 2013 una reforma constitucional i un estat federal és una imatge del passat, de l’últim quart del segle XX, quan Catalunya va donar tot de si per intentar un encaix impossible amb Espanya. Més enllà d’estar a favor o en contra de la separació, el socialisme català hauria de situar-se d’una manera rotunda a favor del dret a decidir. És tracta de reconèixer Catalunya com a subjecte polític de sobirania, més enllà del que decideixi sobre el seu futur. Ara es tracta de posar negre sobre blanc: O sobiranisme o unionisme, no hi ha grisos possibles.
D’altra banda, no oblidem que és només el primer pas d’un llarg procés. Un procés que es fa molt feixuc per als que l’han de liderar. Els ciutadans haurem d’estar amatents i esperonar-los per tal que no perdin el nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada