Corralito

Publicat el 27/3/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

L’episodi recent a Xipre va tornar a les portades dels diaris i les tertúlies radiofòniques un mot que va fer fortuna fa 10 anys: Corralito. Com un fantasma que ens espera amagat a la cantonada, de tant en tant sentim amenaces de corralito a pertot. Malauradament, en el cas de Xipre les pots s’han materialitzat, juntament amb la fins ara sagrada garantia dels dipòsits inferiors a 100.000 euros, evaporada per la gran gaffe política de la Unió Europea. Les rectificacions posteriors no han pogut reparar el dany causat a la confiança.

Tanmateix, el panorama a casa nostra és encara pitjor. Estem encerclats per un enorme corralito, que va molt més enllà del sistema bancari. Els estalvis de més de 300.000 famílies catalanes han quedat atrapats pel corralito de les preferents, la voluntat democràtica de la majoria del poble català està encotillada pel corralito constitucional, la capacitat pressupostària de la Generalitat està limitada pel corralito del Ministerio de Hacienda, l’esforç fiscal dels catalans és drenat pel corralito de l’espoli, el sistema educatiu en català està amenaçat pel corralito de la españolización, i podríem seguir amb mil exemples més.

La bona notícia és que el corralito no està ben tancat. El podem obrir quan vulguem, només hem de prendre la decisió de fer-ho. I haurem de fer-ho aviat, perquè quan més greu és la crisi, més urgent esdevé una consulta o un referèndum que ens permeti ser amos dels nostres destins (i de la nostra tresoreria).

Tremenda il·lusió

Publicat el 20/3/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

Aquestes dues paraules resumeixen el sentiment de tots els que fem l’Esguard setmana rere setmana quan vam escoltar de boca del poeta Carles Duarte, president del jurat dels XIV Premis APPEC, que havíem estat elegits com la Millor Nova Revista de 2012.

Una doble il·lusió. Per una banda, és el primer reconeixement que rebem amb només sis mesos de vida. De l’altra, és un guardó d’enorme trascendència per nosaltres, perquè l’atorga l’APPEC, l’associació d’editors de revistes. L’aposta de l’Esguard ha estat inèdita, innovadora, trencadora i única en el mercat, i ser premiats pels editors de revistes amb llarges trajectòries és un honor i un compromís que no defraudarem.

Els que fem l’Esguard estem convençuts que les tauletes són una plataforma ideal per a les publicacions periòdiques, un camí de futur del que hem estat pioners. Tot i amb això, creiem que el que importa és el contingut, les històries per explicar. Des de les tauletes d’argila fins l’iPad de Steve Jobs, el que importa de veritat són els continguts que s’hi bolquen. Nosaltres estem encantats amb la plataforma de publicació que permet que cada setmana us pugueu descarregar l’Esguard, però ens il·lusiona molt més el feedback permanent dels nostres lectors que gaudeixen d’uns continguts que elaborem amb el màxim rigor i professionalitat.

Seguim!

La màgia de Sanchez Camacho

Publicat el 13/3/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

Com aquells mags que llencen una pedreta al terra i de sobte queden cobertes per una espessa cortina de fum, la líder del Partit Popular intenta el truc amb un doble objectiu: per una banda, desviar l’atenció d’aquella conversa del restaurant La Camarga (el contingut de la qual no podem conèixer perquè ella mateixa es va afanyar a aconseguir que la justícia espanyola ordenés que no es pugui fer pública), i per l’altra banda, contribuir decididament a intensificar la campanya d’intoxicació que l’estat espanyol ha desfermat a Catalunya per intentar aturar el procés sobiranista. 

El problema de Sánchez-Camacho és que és tan bona maga com política, i després que el fum es dissipa, ella no aconsegueix desaparèixer ni tan sols desviar l’antenció. El públic és queda mirant-la amb la vergonya aliena que ens invadeix quan constatem el fracàs del prestidigitador. Només se sent algun aplaudiment aïllat del admirador irredempte o compasiu. El que queda clar és que aquesta maga mai no aconseguira omplir el teatre.

Benvinguts a bord

Publicat el 6/3/13 a la Revista Esguard (iPad/Android)

El gest del PSC a Madrid té un alt valor simbòlic, perquè torna a situar el socialisme català dins l’àmbit dels partidaris del dret a decidir. Després del vot negatiu a la Declaració de Sobirania del Parlament, molts havien col·locat el PSC a les files de l’unionisme, però –com es va veure amb la votació a Madrid– encara hi ha partit. La qual cosa és una gran notícia, perquè el socialisme català, que va jugar un paper clau durant el darrer terç del segle XX per aconseguir i mantenir una certa cohesió social en clau catalana al nostre país, sobretot al cinturó metropolità, el necessitem a bord. És un membre necessari de la tripulació que ha de portar-nos a Ítaca. La pressió de les bases ha jugat un paper central en tot el procés (hi va haver fins i tot suspensió voluntària de militància d’agrupacions locals senceres del PSC després de la votació contrària a la Declaració de Sobirania del Parlament) i és un exemple més de la força que des de sota està excercint la societat catalana sobre els seus dirigents.