Gràcies, 16 cops gràcies!

Publicat el 26/12/2012 a la revista Esguard

Aquest número de Nadal de l’Esguard és tan especial com els anteriors. Fa 16 setmanes vam iniciar una aventura pionera en el panorama comunicatiu català, amb uns resultats espectaculars. Vam assolir els objectius marcats en només tres setmanes, i acabarem l’any amb més de 10.000 descàrregues setmanals, una xifra que poques publicacions setmanals o mensuals catalanes poden exhibir. 

Darrere l’Esguard hi ha un equip ampli i multidisciplinari, que aporten el seu talent cada setmana per publicar una revista pensada des del primer minut per a treure el màxim profit de les possibilitats que brinda l’iPad. Estem tot just començant, tenim molt camí per córrer, molt per aprendre, però us podem ben assegurar que ens ho estem passant pipa en el procés!

Una ullada al prestatge de l’app de l’Esguard permet fer-se una idea ràpida de la qualitat i el nivell dels personatges que han estat portada durant aquests quatre mesos, magníficament entrevistats pels grans Toni Aira, Txe Arana, Màrius Serra i Matthew Tree. 

L’ampli espectre ideològic dels 15 columnistes que brinden la seva visió del món, més la mirada única de Nova York que ens ofereix Sion Fullana, fan un pack contundent que fa que cada setmana nous esguardaires es descarreguin l’app de l’Esguard de l’AppStore.

Ens veiem l’any vinent. Bones festes!

Sense pressa però sense pausa

Publicat el 19/12/2012 a la revista Esguard

És el que es desprèn de la magnífica conversa que Toni Aira ha mantingut amb Carme Forcadell, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, a les pàgines centrals d’aquest Esguard número 15. La complexitat dels desafiaments que ens esperen i la importància del que ens hi juguem, ens obliguen a actuar amb molta cura i a analitzar a fons cada pas que farem. Aquesta circumstància, però, no ha de servir d’excusa per endarrerir un procés que ha arribat al seu punt òptim de maduració. Hem de fer les coses bé, però les hem de fer en els propers dos anys. És evident que qui ha de liderar el país cap a la fita de l’autodeterminació són els partits polítics i els diputats que han estat triats pel poble amb aquesta finalitat, però aquests protagonistes no han d’oblidar que hi ha tot un poble que els vigilarà de prop per evitar qualsevol distracció o desviament del rumb marcat. Potser qui millor exemplifica aquesta voluntat popular és l’Assemblea Nacional Catalana, precisament. Una organització transversal que fa dos anys ni tan sols existia, però que avui compta amb més de 30.000 ciutadans que paguen quota de membre. 

Amb la constitució de la Desena Legislatura, el partit ha començat. I no és pas un partit qualsevol. És una gran final, d’aquelles que atorguen la glòria o el fracàs, sense contemplacions. En paraules de la presidenta Núria de Gispert, “aquesta desena legislatura obre noves portes i nous horitzons, i és marcada per la lluita contra la greu crisi econòmica, que mina el benestar, la seguretat i les esperances de les persones i les famílies d'arreu del país; per l'assoliment d'unes diferents relacions amb Espanya; per un Parlament que transmeti confiança a la ciutadania i refermi la imatge de prestigi que necessita el nostre país, i, sobretot, per la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada als carrers i a les urnes, d'exercir el dret de decidir sobre el seu futur.” Amen.

Intervenció

Publicat el 12/12/2012 a la revista Esguard

Ja n’estem tips d’escoltar aquesta paraula a tot arreu. Paciència, amics, perquè serà el mot que més sentirem en els propers mesos. Fa uns mesos la intervenció era la recepta europea a les crisis del sud del continent. Itàlia i el tecnòcrata Monti eren els exemples a seguir per sortir del pou. Aquesta setmana il Cavaliere Berlusconi ha donat una coça al tauler d’escacs i Europa encara no sap ni com s’ho farà per recollir les peces del terra. 

Tot i el fracàs italià, la intervenció d’Espanya és preveu imminent, degut al fracàs de totes les mesures i polítiques del govern Rajoy. Mentre aquesta intervenció no es fa efectiva, però, Espanya aprofitarà tot el temps disponible per executar el seu pla de reformulació de l’Estat, planificat fil per randa per la fundació FAES. La moguda del ministre Wert n’és un bon exemple. El risc d’intervenció també amenaça Catalunya. L’adhesió de la Generalitat al Pla de Liquiditat Autonòmica contempla la invasió dels Homes de Negre del govern espanyol en cas d'incompliment dels objectius de dèficit, un escenari en el que ja es troba la Generalitat. Més val que ens espavilem a fixar la data del referèndum, perquè tenim mala peça al teler.

Valor

Publicat el 05/12/2012 a la revista Esguard

Just quan certa premsa i certs polítics començaven a parlar de refer ponts i rebaixar tensions amb Espanya (els mateixos que van llegir malament els resultats electorals i van veure un fracàs imaginari del moviment sobiranista), el govern espanyol, per boca del seu ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, llençava una bomba de fragmentació en forma d’esborrany de nova llei d’Educació. És una fina ironia del llenguatge que Wert en alemany vulgui dir valor. Valor no és precisament la qualitat que hom atribuiria a Wert i als polítics espanyols en general (no oblidem que l’entesa entre PP i PSOE pel que fa a la recentralització i uniformització de l’Estat és total). Valor és, però, el que necessitarem els catalans com a poble per fer front al trencament institucional inevitable que s’haurà de produir si l’embat contra el sistema educatiu català es concreta. Haurem de recórrer als tribunals espanyols, per esgotar les instàncies, però sabem que serà inútil, perquè la justícia espanyola és jutge i part, com hem comprovat a bastament. L’educació catalana pot esdevenir la línia vermella que ens obligui a actuar amb el valor necessari per fer realitat la voluntat majoritària del poble de Catalunya. L'únic blindatge efectiu del nostre sistema educatiu (així com l’única possibilitat d’evitar les retallades i sortir de la crisi) vindrà amb la independència.

Faves comptades

Publicat el 22/11/2012 a la revista Esguard

Ara que comença a escampar la pols aixecada per un resultat electoral inesperat per a tothom, comencem a veure l’escenari de futur que es dibuixa a l’horitzó català. Un panorama altament positiu per al procés d’independència del país. Repassem-ho breument: Partit guanyador de les eleccions sobiranista, primer partit de l’oposició sobiranista, futur President de la Generalitat sobiranista, futur Cap de l’Oposició sobiranista, majoria absoluta parlamentària sobiranista. Una fotografia impensable fa només uns quants mesos, que ofereix al món una imatge clara de la voluntat democràtica del poble català en favor de l’autodeterminació. Ens hem comptat les costelles i per primer cop sabem del cert quants diputats sobiranistes i quants d’unionistes hi haurà al Parlament. 

És cert que el procés no serà fàcil, però això ja ho tenim clar. Si som capaços de superar la forta intoxicació informativa dels mitjans de comunicació espanyols (només cal comparar la premsa madrilenya i la internacional del 26 de novembre) veurem que l’únic entrebanc realment important és la necessitat d’un acord sòlid entre CiU i ERC, com a mínim, si se sumen d’altres forces encara millor. Però tampoc això no ha de preocupar-nos més del compte. Els catalans portem el pacte i la negociació al nostre ADN. La prioritat absoluta és establir com més aviat possible una data concreta per al referèndum, perquè hi ha una majoria absoluta de diputats que han estat elegits pels ciutadans amb aquest mandat democràtic específic. I no s’hi val a dir que la prioritat és la crisi, perquè en el cas català, la gravetat de la crisi està directament vinculada a la manca de sobirania política en general i fiscal en particular.

Eines i dades per a la nit electoral

Publicat el 22/11/2012 a la revista Esguard

Vivim en l’era de la sobreinformació. Tenim múltiples fonts a l’abast i hi podem accedir sense esforç. Aquestes premisses també s’apliquen al procés electoral del 25N a Catalunya. Quin paper podia jugar, aleshores, una publicació diferent com l’Esguard, una revista que ha nascut en aquest univers digital i en treu el màxim profit?

És evident que el paper de l’Esguard no és oferir les informacions d’última hora ni el seguiment minut a minut de la nit electoral, però és clar que alguna cosa diferent podem fer.

Hem optat per reunir en aquest número extra una sèrie de dades i eines per facilitar l’anàlisi i el seguiment dels resultats electorals. Hi trobareu les llistes completes de cada partit amb representació parlamentària de cada circumscripció, enllaços als programes de cada formació i les xifres del cens electoral i el càrrecs a elegir. També hem inclòs una explicació didàctica del funcionament del sistema D’Hondt, que és el que es fa servir per assignar els escons a cada partit en funció dels seus resultats. Hi trobareu alhora un enllaç per descarregar-vos una app que us permetrà fer els càlculs de manera instantània a mesura que es vagi coneixent els resultats. Així sabrem “quants vots costa” un escon a cada circumscripció. Hem pres la decisió editorial d’incloure les CUP, tot i ser extraparlamentaris fins avui, atès que la majoria d’enquestes consideren probable que aconsegueixi algun escon.

No hem volgut incloure anàlisi, ni opinió, ni reportatges, perquè a aquestes alçades ja està gairebé tot dit. Simplement hem volgut posar a l’abast dels subscriptors de l’Esguard un conjunt d’eines i dades al seu iPad concentrades i ordenades en una sola publicació. Confiem que us serà d’utilitat en una nit en que Catalunya es juga el seu futur.

FÈNIX

Publicat el 21/11/2012 a la revista Esguard

No és casual que l’entrevista central de l’Esguard immediatament anterior a les eleccions del 25N sigui la que Toni Aira fa a Joel Joan. No només pel compromís sense fissures de l’actor i director amb el país, sinó perquè seva pel·lícula “Fènix 1123” és un exemple diàfan del que la relació Catalunya-Espanya ha donat i pot donar de sí. 

Tenim a les nostres mans, com a ciutadans i com a electors, la possibilitat de fer renéixer el nostre país com el fènix, aquell ocell mitològic que s’immolava per tornar a néixer d’entre les cendres. Tenim l’arma més poderosa de totes, la democràcia. No hi ha res que pugui aturar la voluntat democràtica del poble català expressada a les urnes. El 25N és el fin d’un cicle i el començament d’un altre. Nosaltres decidirem si volem continuar com fins ara o apostar per un nou país. El camí és ple d’entrebancs, però l’alternativa --quedar-nos com estem-- és encara pitjor. Sigui com sigui, ja no podrem culpar a Espanya del nostre futur, perquè haurem estat nosaltres qui l’haurem determinat amb el nostre vot.

Des de l’Esguard hem volgut posar a l’abast dels nostres lectors una eina que faciliti prendre una decisió abans d’anar a dipositar el vot a l’urna, per això hem publicat juntament amb aquest número, una edició especial amb totes les candidatures de cada circumscripció, les dades estadístiques més importants, els enllaços als programes dels partits i una explicació didàctica i senzilla del funcionament del sistema D’Hondt, que determina com es distribueixen els escons entre les diferents formacions polítiques.

Aquesta edició especial està disponible al prestatge de l’aplicació. No us la perdeu!

Política

Publicat el 14/11/2012 a la revista Esguard

És la paraula més denostada del diccionari, amb el prestigi pel terra, tant per la percepció ciutadana de l’activitat com pels seus protagonistes, que fan mans i mànigues per contribuir amb ganes a liquidar la poca credibilitat restant.

Tot i amb això, el moment històric de Catalunya torna a posar en primer pla la política. Necessitem de la política amb majúscules per sortir del atzucac de 30 anys d’autonomia insuficient tant nacionalment com econòmicament. Ha quedat demostrat que ni la millor de les gestions pot solucionar el nostre problema de fons: la total impossibilitat de regir els nostres propis destins.

Per això, en plena campanya electoral, hem volgut parlar amb animal polític de pura raça. Felip Puig parla amb Toni Aira no pas com a conseller, sinó com un dels dirigents que va conduir des de dins el viratge del seu partit cap a tesis obertament sobiranistes. Tant ell com Convergència saben que després del 26N es juguen tota la credibilitat del seu projecte i que el poble català no acceptarà mitges tintes. 

Totes les enquestes descompten el triomf de CiU, però l’escenari serà molt divers en funció de si aquest triomf comporta una majoria absoluta parlamentària o de si haurà de buscar suports estables o puntuals com en aquesta legislatura. D’altra banda, una majoria igual o superior al dos terços del Parlament serà necessària per atorgar una legitimitat democràtica incontestable al procés de sobirania que s’encetarà amb la nova legislatura. Un procés que tindrà, evidentment, la política com a protagonista.

Com diria Frank Sinatra: The best is yet to come.

La lletera

Publicat el 07/11/2012 a la revista Esguard

Després d’una setmana molt moguda a nivell internacional, amb el focus posat a les eleccions nord-americanes i als efectes de l’huracà Sandy (nosaltres hi dediquem La Setmana i la secció del fotoperiodista Sion Fullana amb imatges realment impactants) ara ens tocarà a fer zoom sobre la realitat catalana i la cruïlla històrica del 25N. Per entendre el present i esbrinar el futur, no hi ha res millor que fer una ullada al passat. Ho fem de la mà de l’Albert Sánchez Piñol, que en la seva conversa amb Màrius Serra deixa anar unes quantes perles que cal llegir dues vegades per copsar realment el seu significat.

Sigui com sigui, el passat, el present i sobretot el futur de Catalunya es troba a les mans dels catalans per primer cop en 300 anys d’una forma clara i definitiva. El camí que es dibuixa a partir del 25N és un sender complicat i ple de dificultats, però l’alternativa és molt pitjor. Com diu Sánchez Piñol “no aguantarem 300 anys més”. Ens cal però, un exercici de focalització: ens estem perdent en discussions estèrils sobre si continuarem a la Unió Europea, si pujarem les pensions o quines llengües seran oficials en el futur estat català. Tots aquests debats hauran de tenir lloc un cop assolida la independència, i serem els catalans els encarregats de decidir quina serà la resposta a cadascuna de les preguntes, per procediments democràtics. No podem ara discutir quin model de societat construirem si encara no hem decidit si volem o no construir-la. És el vell conte de la lletera, recollit magistralment per Jean de la Fontaine. No ens convé parlar encara de vedells, vaques, porcs i pollets, si encara no hem arribat amb el càntir a destí. La conformació del parlament en funció del resultat electoral del 25N serà la primera pedra d’aquesta construcció. Més enllà de triar els nostres representats, que conformaran un nou govern, donarem un senyal clar al món de quines són les nostres aspiracions.

Setmana extra

Publicat el 31/10/2012 a la revista Esguard

Ja us ho vam explicar a l’editorial del primer número. L’Esguard presenta un menú molt senzill i directe: Aquesta editorial, el tema de la setmana, una mica d’opinió, una entrevista en profunditat, coses, persones, i les meravelloses imatges del nostre home a Nova York, Sion Fullana. En aquest esquema, els paper de l’auca estan ben repartits: Màrius Serra, Txe Arana, Matthew Tree i Toni Aira fan torns per oferir-nos cada setmana una conversa directa amb personalitats de la cultura, l’espectacle, la societat civil i la política. Els nostres 12 columinstes també s’alternen de tres en tres per cobrir cada setmana del mes amb opinions variades i sense concessions.

El calendari és capriciós, però, i hi ha mesos —com aquest octubre— de cinc setmanes. Evidentment, aquesta eventualitat no és pas una sorpresa per als que fem l’Esguard, i de bon començament hem previst cobrir la setmana extra dels mesos de cinc dimecres amb un entrevistador i tres opinadors convidats, que ens aportin una alenada d’aire fresc que ens alluny de la rutina.

Us haig de fer una confessió. He estat jo mateix el primer d’aprofitar-me d’aquesta circumstància, i m’he tret el cuc de fer l’entrevista d’aquesta setmana, a un pensador que admiro profundament, el professor Francesc Cabana. Des de fa més de 30 anys ens regala una master class des de la seva columna setmanal al diari El Punt Avui, i amb llibres que són de lectura obligada per entendre el passat, el present i el futur d’aquest país. Us prometo que no tornarà a succeïr. El proper entrevistador convidat serà una agradable sorpresa!

Pel que fa als columnistes convidats, és un honor i un plaer comptar amb la Teresa Turiera, una de les periodistes que més sap d’economia, innovació i noves tecnologies en aquest país, i una de les ànimes d’Infonomia. També hem volgut comptar amb una visió clara i oberta del món de l’esport, de la mà d’Arnau Miró, directiu de la Plataforma Pro Seleccions i de la Federació Catalana de Rugbi. Finalment, una jove periodista amb un criteri ampli i unes conviccions profundes que no combreguen amb l’establishment ni amb les idees que ara són mainstream, ens ofereix un relat que cal llegir entre línies per copsar el seu sentit profund. Tres columnistes convidats que deixen el llistó molt alt que ocupi el seu lloc la propera vegada que ens topem amb un mes de cinc setmanes.

Seguim!

Prou de distraccions

Publicat el 24/10/2012 a la revista Esguard

Ja han passat les eleccions gallegues i basques, i també Escòcia ha arribat a un acord amb Londres, i a Flandes els independentistes van guanyar còmodament les municipals, i al Quebec els sobiranistes van tornar al poder. Cal observar els casos esmentats i treure’n conclusions i experiències (de fet, és per aquest motiu que en aquest número de l’Esguard dediquem la secció La Setmana a les eleccions basques i gallegues), però immediatament després, ens convé concentrar-se en el que ens juguem el 25N, que no és poca cosa. Prou de distraccions. Comencem a mirar amb lupa les propostes de cada candidat, i estudiem amb deteniment quina és la posició de cadascú sobre el procés d’independència de Catalunya (que ja és inexorable, només és qüestió de saber qui ens hi pot dur el més aviat possible, amb més garanties i amb els menors entrebancs possibles). A la política catalana s’ha dibuixant un eix perpendicular a l’habitual eix esquerra-dreta: Una línia que separa els unionistes dels separatistes. Per més que alguns partits s’entestin a intentar regirar aquest eix fins a col·locar-lo en paral·lel a l’esquerra-dreta, en aquesta ocasió els ciutadans tenim clar que l’elecció del 25N és un referèndum avant la lettre. Ens contarem les costelles i sabrem quants ciutadans se situen d’una banda o de l’altra de l’eix dependència-independència. Ens esperen unes setmanes apassionants i des de l’Esguard intentarem aportar-vos una aproximació fresca i diferent. Som-hi!

Abans d’acabar, deixeu-me que us convidi a un experiment molt interessant de la gent de Twittalk, una plataforma innovadora per a fer entrevistes mitjançant Twitter. El proper dilluns 29 hi seré responent preguntes i piulades sobre les xarxes socials i els mitjans digitals. Si un engresqueu, podeu participar-hi des d’ara mateix: http://www.twittalk.net/interviews/germa-capdevila

Cameron i Rajoy

Publicat el 17/10/2012 a la revista Esguard

Les comparacions són odioses, però de vegades són inevitables. El destí, que és molt cruel, ha volgut que el mateix dia que el govern britànic signava un acord amb Escòcia per convocar un referèndum d’autodeterminació, el govern espanyol reiterés per boca del seu ministre de Justícia que no hi hauria cap pacte amb Catalunya per autoritzar la consulta. Fins i tot va córrer la brama d’un enduriment del Codi Penal per castigar durament la convocatòria de referèndums al marge del govern espanyol.

Tant Cameron com Rajoy s’oposen ferventment a la partició dels seus estats. Faran tot el que estigui a les seves mans per impedir una secessió, i intentaran convèncer els seus ciutadans de les bondats de romandre units. Malauradament, les similituds s’acaben aquí. La profunda tradició democràtica britànica marca uns límits molts precisos que en el cas espanyol són senzillament inexistents. Per això, mentre Cameron declara que “no es pot mantenir un poble dins del Regne Unit contra la seva voluntat”, Rajoy amenaça que “fora d’Espanya d’està condemnat al no res”. A la Gran Bretanya, la democràcia i la voluntat popular estan per sobre de qualsevol interès polític. A Espanya, per interès polític tot s’hi val.

La constitució espanyola no contempla cap procediment per a la secessió d’un territori, és cert, però tampoc no ho contempla la legislació britànica. S’ha hagut de negociar i establir un marc legal nou i específic per poder convocar el referèndum escocès. I s’ha fet per una raó molt senzilla: la sobirania popular expressada democràticament a les urnes està per sobre de qualsevol cotilla legal. Per la mateixa raó, la Unió Europea haurà de definir una normativa per resoldre l’aparició de nous estats dins de les seves fronteres. No està previst enlloc, com no estava prevista la aparició d’una nova Alemanya en 1990, però els principis democràtics prevaldran sobre qualsevol intents de veto, que implicaria expulsar milions de ciutadans europeus de la Unió.

Un mes de vertigen

Publicat el 10/10/2012 a la revista Esguard

Els que tenim una certa edat —i a més a més som una mica frikis— recordem quan el Capità Kirk, des del pont de comandaments, ordenava al Sr. Sulu accelerar a hipervelocitat (o velocitat warp). Aleshores la USS Enterprise es transformava en un raig de llum i despareixia ràpidament de la pantalla del televisor, deixant-nos amb una sensació de vertigen trepidant.

Una impressió que es reprodueix al nostre país a partir de la manifestació de l’11 de setembre, quan el poble bolcat als carrers de Barcelona sembla haver indicat als seus líders polítics i socials que ha arribat l’hora de passar el procés d’independència a velocitat warp. Mai a la història recent de Catalunya no havien passat tantes coses en tan poc temps. Diumenge passat, per evitar que la tensió no decaigui, 100.000 catalans es van encarregar de recordar quins són els seus anhels de llibertat, al Camp Nou, al minut 17.14 de cada part del clàssic Barça-Madrid. Un altre cop, un fet sense precedents que per a nosaltres mereix ser el tema de la setmana.

La mateixa sensació de vertigen la tenim també els impulsors de la revista Esguard. Des de la nostra aparició, l’11 de setembre, la rebuda i la resposta dels lectors ha estat formidable. En només quatre números hem assolit —i superat— la xifra de subscriptors que ens havíem marcat per a finals d’any. Però no són els milers de lectors que cada setmana descarreguen l’Esguard al seu iPad els que més ens entusiasmen —que també— sinó una dada molt reveladora: el 88 per cent dels lectors llegeixen el 100 per cent de la revista, des de la portada fins als crèdits del final. Ens omple d’orgull que els continguts que us oferim us agradin. Valorem el feedback que ens feu arribar per correu electrònic i per les xarxes socials. 

Estem gaudint molt amb tots dos processos: Aquest moment clau per al país, que aviat podrà decidir el seu futur de forma democràtica i pacífica, per una banda, i en el nostre àmbit més reduït, per l’altra, amb aquesta experiència que marca un camí d’esperança per als mitjans de comunicació. De vegades ens assalten les ganes de saber com serà el futur i voldríem exclamar: “Scotty, teletransporta’ns!”

L’exemple de l’Anna

Publicat el 03/10/2012 a la revista Esguard

Estem en un moment clau per al futur del nostre país. Ens cal avançar amb decisió cap a un horitzó de llibertats, però per aconseguir el que ens proposem ens cal confiança en nosaltres mateixos, en les nostres capacitats. Ens diran no és possible, que les dificultats són enormes, que no ens en sortirem. Voldran convèncer-nos que és millor que ens quedem com estem, que evitem aventures plenes d’incerteses que no ens aportaran més que frustracions.

Per això ens va agradat tant la història de l’Anna Vives. Una jove que ha vençut tots els prejudicis i va tirar endavant la seva idea, abandonant les cotilles que la societat reserva a les persones amb capacitats diferents. Després d’intentar guanyar-se la vida amb una feina en un supermercat que només va aprofundir les seves frustracions, l’Anna va decidir perseguir el seu somni. Amb el suport de la seva família, va crear una tipografia que expressa la seva manera de veure el món. L’Anna està vivint la seva aventura, i és tot un exemple de superació. 

Hem volgut demostrar que la feina de l’Anna és una bona feina, que ha creat una tipografia útil i pràctica. Per això, tots els titulars d’aquest número de l’Esguard estàn fets amb la seva tipografia, que ha volgut cedir-nos gentilment. A la secció Persones trobareu un perfil de l’Anna i de la seva aventura personal. No deixeu de llegir-la.

Admirem l’exemple que l’Anna ens dóna a tots plegats, com a persones i com a país. No ens conformem amb un futur sense esperances. Tenim un somni a tocar, i l’aconseguirem. Com l’Anna.

Poder popular

Publicat el 26/09/2012 a la revista Esguard

El president Mas va començar el debat de Política General amb un discurs clar i contundent, en el contingut i en les formes. Va parlar clar per als catalans, per als espanyols que vulguin entendre de què va la pel·lícula, i per al món en general. És una llàstima que no s’hagi atrevit a pronunciar el mot que de forma inequívoca van corejar el milió i mig de catalans pels carrers de Barcelona el passat 11 de setembre: Independència. No atrevir-se a dir-ho en 90 minuts de discurs no va contribuir a esvair els dubtes sobre la possibilitat --esperem que molt remota-- de tornar a veure en acció les  millors amigues del catalanisme: la puta i la Ramoneta.

Sigui com sigui, el mèrit que la Història amb majúscules atorgarà per sempre més a Artur Mas serà el d’haver donat la paraula al poble de Catalunya en el moment més propici. Després de 300 anys, els catalans podrem fer sentir la nostra veu de la manera més legítima i democràtica: dipositant el vot a les urnes. S’han acabat les excuses, les pors, els dubtes. No podrem tornar a culpar els polítics o els dirigents socials i econòmics. Ara tot és a les nostres mans. Si el poble de Catalunya no tria una opció política que clarament aposti perquè la declaració d’independència sigui la primera llei aprovada per la propera legislatura, no podrem tornar a queixar-nos de l’espoli fiscal, dels atacs a la llengua, de la recentralització de la educació, dels peatges o de no tenir seleccions esportives. Les eleccions del 25 de novembre seran un plebiscit avant la lettre sobre la independència de Catalunya. El poble té la paraula i l’Esguard seguirà atentament el procés electoral, des de la secció La Setmana i amb edicions especials territorials que permetran als lectors conèixer els candidats de cada circumscripció i la seva posició sobre l’autodeterminació.

Il·lusió i compromís

Publicat el 19/09/2012 al número 2 de la revista Esguard

Gràcies. És l’únic mot possible per començar aquestes línies, després de la rebuda impressionant que l’Esguard ha tingut entre els lectors catalans. Poques hores després de col·locar el número 1 de la revista al prestatge virtual del quiosc de l’iPad, Esguard va saltar al primer lloc de la categoria Notícies i al vuitè del rànquing general (jocs, aplicacions i publicacions incloses) de l’AppStore a l’Estat espanyol. Si tenim en compte que parlem d’una revista en català, hom pot dir que al nostre país l’èxit ha estat instantani, amb un nivell diari de descàrregues que ha superat les nostres previsions més optimistes.

Mitjans escrits i audiovisuals, blocs i --sobretot-- les xarxes socials, han estat un baròmetre del parer dels lectors sobre el primer número d’Esguard. Un feedback absolutament positiu i generós, que ha preferit obviar els (molts) errors i fallos del debut, per valorar positivament una proposta arriscada, diferent, trencadora i de futur en la nostra llengua.

El país està canviant. La manifestació de l‘11S que reflectim a la secció La Setmana n’és la millor prova. Des de la gran movilització popular de 1977 fins a la del 10J del 2010, ens hem passat més de tres dècades demanant i pregant a Espanya. Aquest cop, però, el clam popular era per a nosaltres mateixos, per al poble i els seus dirigents. Volem ser lliures. El país està canviant. La revista Esguard n’és una altra mostra, tant pel continent com pels continguts.

L’il·lusió de tots els que ens hem reunit, amb un “esperit Viquipèdia”, per crear i tirar endavant l’Esguard, ha esdevingut en compromís. Un compromís ferm i seriós de treballar intensament per treure tot el profit d’una plataforma multimèdia potent, per crear i oferir continguts de qualitat en la forma i en el fons, de millorar setmana a setmana, d’escoltar els lectors i oferir-los cada dimecres 15 o 20 minuts de lectura fresca, àgil i plaent. Som-hi!

Benvinguts a l'Esguard

Publicat l'11/09/2012 al número 1 de la revista Esguard

La llengua catalana és la vuitena més activa a la xarxa, però fins ara no disposava de cap publicació nadiua digital pensada per a tauletes iPad o Android. N’hi ha versions de publicacions tradicionals, però cap pensada de cap i de nou per a aquests dispositius. Davant aquesta anomalia, teníem dos camins: esperar que algú s’hi posés, o fer-ho nosaltres mateixos. Hem triat la segona opció, i esperem que ens acompanyeu cada setmana.

Si, ja ho sé. El primer que heu pensat en veure la portada és en la revista Esquire: “Què poc originals, anar a copiar tan descaradament. Si fins i tot fonèticament s’assemblen tots dos noms!”. Doncs us equivoqueu. No és pas una còpia, no volem fer una revista per homes! És un homenatge a una capçalera que és per a nosaltres un referent, i és alhora una declaració d’intencions del que volem fer, una picada d’ullet als lectors, que ja de bon començament podeu saber de què va la pel·lícula.

D’altra banda, el nom triat també vol reivindicar un mot preciós però oblidat. Esguard. Les dues accepcions de la paraula descriuen perfectament el que volem fer amb aquesta revista: Esguard vol dir mirada, observació, però també consideració, mirament, respecte. Per a nosaltres, mirada i respecte seran dues cares de la mateixa moneda, i ho reflectirem setmana a setmana.

Som un grup de gent vinculada als mitjans de comunicació des de fa molts anys. Molts de nosaltres vam començar amb màquines d’escriure i ara ens trobem amb un iPad a les mans. Hem viscut la revolució tecnològica més accelerada de la història de la professió periodística, i ens encanta. Volem treure tot el suc de les possibilitats multimèdia que ara tenim a l’abast. Per abordar aquesta aventura amb garanties, ens hem envoltat d’alguns dels millors dissenyadors gràfics i programadors que hom pot trobar en aquest país.

El menú de l’Esguard és molt senzill i directe: persones, coses, llocs, una mica d’opinió, i una conversa en profunditat a càrrec de quatre mestres que s’alternaran cada setmana: Màrius Serra, Matthew Tree, Toni Aria i Txe Arana. Una lectura àgil de no més de 20 minuts, amb la intenció explícita de deixar els lectors amb ganes de més.

No vull acabar sense agrair el suport dels nostres patrocinadors, sense els quals aquesta revista no hauria vist la llum. És gràcies a ells que aquests primers números us arriben gratuïtament.






































.